En una reunió del grup d’arquitectes autoanomenat “Sòcrates”, Agapit Borras va dir “La “Sagrada Família” avui, ja no és just dir que és de Gaudí. És de Jordi Faulí. Però dir que és “de Gaudí”, ven més”. Jo vaig entendre el que volia en el fons dir i li vaig donar la raó en bona part.
El “Temple Expiatori de la Sagrada Família” neix a finals del segle XIX, en ple romanticisme historicista, com a un projecte que encarrega l’Associació de devots de Sant Josep a l’arquitecte Francesc de Paula Villar, i que comença bastin-se per la cripta.
Aviat, el 1883, l’aleshores polèmic però molt futurista arquitecte Antoni Gaudí, assumeix el projecte i que, amb molta visió de futur per part del bisbat, es converteix en el megalòman projecte que tots coneixem.
Així, podem dir què, si de Villar és la cripta i part de l’absis, de Gaudí ho és la impressionant façana del naixement, part dels claustres i , el més important: el projecte modernista actual.
En rigor, hauríem de parlar de : “l’avantprojecte” general i de molts projectes i maquetes parcials, la majoria perduts durant la guerra i els fets del 36, i amb posteriors reconstrucció de Francesc de Paula Quintana.
De fet, durant la post-guerra -jo vaig néixer el 1945- la Sagrada Família era la façana del naixement de Gaudí amb les seves quatre torres que ja havien esdevingut el “logo” de Barcelona. La resta, ni sabíem ben bé si era una obra aturada o una runa.
Però als 50s, fora ja del “nacional-catolicisme”, associacions culturals barcelonines i catalanes, no necessàriament catòliques, van impulsar un moviment per a la continuació de les obres, amb recaptes populars i així, tot refent el projecte de Gaudí, ara sota la direcció dels arquitectes Puig Boada i Lluís Bonet, a qui jo vaig conèixer, i amb això es van bastir les torres de la façana de Passió als 60s i 70s, clonant les del naixement, i els soterranis de la nau per a ubicar-hi el museu. I és que l’època del turisme, havia vingut per quedar-se-hi.
A partir dels 70s amb la transició política, arquitectes artistes i intel·lectuals “progres” que llavors havien copat totes les places i institucions del poder, sobretot municipal, no podien suportar que a Barcelona se seguis construint una “catedral” historicista i van atiar tot un seguit de campanyes i accions per a que les obres no continuessin. Fins i tot l’Ajuntament de Barcelona va donar llicència a Núñez i Navarro per a que bastis un gros edifici d’habitatges al bell mig d’on Gaudí havia projectat la plaça de l’entrada principal del temple.
Però la gestora de les obres del temple va donar un gir cultural i va encarregar tot el sistema escultòric de la façana de Passió a Subiracs. El magnífic resultat va ser que si la façana del Naixement era un referent en l’escultura del segle XIX, ara, la de Passió ho era del XX.
Però el turisme internacional era aliè a les ximpleries dels “progres” locals de l’època, i la Sagrada Família en obres va passar a ser un dels edificis més visitats del mon.
Aquesta capacitat financera va permetre que es formés tot un ampli equip, ara encapçalat per Jordi Faulí, que està permetent que el monumental temple s’acabi amb criteris i instruments tecnològics que Gaudí ni hagués pogut somniar quan va esbossar la seva idea, fa un segle i mig.
Diguem, doncs que la Sagrada Família és “marca” Gaudí, però a diferència de la façana del Naixement, aquesta és dels magnífics equips que hi ha intervingut.
Miquel Fané, 20/12/2024