No, no soc pas aficionat al gènere del terror. Però hi ha una obra literària amb una saga cinematogràfica que sempre m’ha interessat, doncs abasteix tota la història del cinema i que segueix vigent. És la del vampir Dràcula.
Deixant de banda altres personatges semblants del gènere, sempre m’ha atret el de la genial novel·la de Bram Stoker escrita el 1897, en una època on el romanticisme vigent permetia imaginar morts vivents gracies al paper de la sang quina gran importància per a la vida no feia pas gaire temps que es coneixia.
Ja el 1922, el cine mut ens va portar una versió del personatge amb un “Nosferatu” que el 1931 va popularitzar Bèla Lugosi ara ja com a Compte Dràcula.
Jo, en aquesta època del cine mut ni havia nascut, però si en la del so i el Tecnicolor amb la que va arribar al cinema “el Coro” d’Arenys,-prop de casa-.el Dràcula de 1958 interpretat per Cristopher Lee, quina imatge de Compte Dràcula va quedar fixada per molt de temps.
Jo, no era pas un nano poruc, tot el contrari. Però, recordo bé, la por que vaig passar aquell dia en tornar a casa pels foscos carrers de l’Arenys de llavors, després d’haver-la visionat.
Darrera aquesta imatge de Dràcula va venir un allau de pel·lícules mediocres que van donar peu a que, el 1967, Roman Polanski ens donés l’excel·lent parodia del tema amb El baile de los vampiros.
A partir dels 70, bons directors van començar a interessar-se pel tema. I així, el 1979, Werner Herzog ens va aportar un excel·lent “Nosferatu, vampiro de la noche” amb Klaus Kinski,com a Nosferatu.
De fer el Dràcula històric, es un personatge -Vlad III de Valàquia, l’empalador d’entre 1456 y 1462 que res te a veure amb el Dràcula de Bram Stoker i que mai s’hi feia referència fins a la versió de Francis Ford Coppola de 1992, que ha quedat com a cine de referència.
Durant tot el segle actual el tema vampirs ha seguit estant en lloc preferent en pel·lícules i sèries del dit “gènere fantàstic”. Però ja res tenen a veure amb l’obra de Bram Stoker. Mes aviat treuen suc del morbo que generen aquests personatges “xuclasangs”.
Miquel Fané, 3/12/2024