“Díselo a un Santo”

Com sabeu, per encàrrec del rector Martí Amagat i amb el lideratge de l’Antoni Doy, de la comissió d’obres, al final del segle passat, se’m va encarregar com a arquitecte la restauració i rehabilitació de l’església parroquial d’Arenys de Mar.

Mentre estàvem treballant en la recuperació de totes les capelles del temple, en tan que “multi-santuari” que eren, un dia, en sortir d’una visita d’obres, se’m va dirigir una dona que jo no coneixia de res tot dient-me: “usted es el que se ocupa de “eso de los altares”, verdad?” En assentir jo, va continuar: “mire, yo vengo aqui cada día; però no soy de missa ni de “esas cosas de gente”, ¿sabe?. Yo vengo a rezar sola. I es que mi padre ya me lo decía: quando tengas un problema: DISELO A UN SANTO. Se lo puedes contar todo. El no lo cuenta!”.

Tota una lliçó de psicologia!. Amb Freud, al segle XIX, en aparèixer la Psicologia com a ciència, vam saber que el psicoanàlisi es basava en, tot xerrant, treure al concient tot el que ens danyava la ment des de l’inconscient. Avui, això és feina de psicòlegs, abans ho era de confessors, però, abans de tot, segur que ja ho era dels sants. Son personatges d’una realitat virtual amb la que, abans de la intel·ligència artificial, els humans es podien connectar mitjançant les imatges sacres.

De sempre, jueus, ortodoxes a l’edat mitjana, i protestants al renaixement, han anatemitzat el culte a les imatges sacres, per la seva irracionalitat i la seva perversió en derivar cap als fetitxismes i idolatries que de quan en quan se’n derivaven.

Però el cristianisme llatí -el catolicisme- romanitzat oficialment des del segle IV, és també hereu de la saviduria del classicisme grecoromà, i, com d’aquest, de moltes altres religions primitives. És per això que en manté moltes coses encara que resultin irracionals i contradictòries, però que han funcionat psicològicament molt bé des de l’antiguitat.

Certament, avui trobem quasi totes les esglésies històriques de casa nostra als llistat dels BIC (Bens d’Interès Cultural) a protegir per la seva arquitectura escultura o pintura. Però massa sovint s’oblida la seva vigència com a el bé cultural que és, diguem-ne: antropològic, si no en volem dir-ne simplement: religiós.