Tot veient per televisió la consagració del nou altar de Notre Dame de Paris, vaig recordar la del de Santa Maria de Cardedeu quina restauració jo havia dirigir com a arquitecte, als anys 80 del segle passat..
No era el primer monument històric religiós del que se m`havia encarregat varies restauracions i rehabilitacions parcials -Santa Maria d’Arenys, Sant Esteve del Coll, Santuari de la Misericòrdia de Canet, Sants Just i Pastor a Sant Just Desvern, ,,,-
A Santa Maria de Cardedeu, però en haver hagut de desmuntar tot el presbiteri per fer-hi les excavacions arqueològiques pertinents,i haver restaurat la coberta -no pas a causa d’un incendi con a Notre Dame, sinó dels tèrmits- va caldre, canònicament, una nova consagració.
La cerimònia de consagració – o “dedicació”- em va fer sentir fortament vinclat amb la història doncs la primera consagració d’aquell lloc devia haver sigut pel temple preromànic, la segona pel romànic, i així fins l’actual. Els celebrants signen una creu amb oli sagrat cada un dels quatre pilars extrems que configuren l’espai arquitectònic del temple. Sobre l’altar, cinc punts fumen encens fins omplir tot l’espai a consagrar. Una cerimònia ancestral que ben segur rau en temps molt anteriors al cristianisme.
Tinc que reconèixer que de totes les inauguracions d’obres per il·lustres autoritats que havia tingut al llarg de la meva vida professional, aquesta era la de més rang: una consagració canònica!
Miquel Fané 8/12/2024
