Molt s’ha escrit sobre l’origen de les festes de Nadal, des de la cristianització romana de les Saturnalies del solstici d’hivern fins a les insercions de mites ancestrals com els dels deus nascuts d’una verge i així, dogmatitzats pel cristianisme tardà.
Tot plegat ens explica molt sobre la tradició dels copiosos àpats amb obligats regals d’aquestes festes, tan ben aprofitades per la societat de consum.
Però poc es parla del caire que, el cristianisme romà més popular -segurament liderat pel franciscanisme- li va donar a aquestes festes a partir de l’edat mitjana.
Contra els excessos de les classes «podents», un humanisme cristià va proposar la supremacia dels valors de l’amor i la humilitat sobre els de la supèrbia i la ostentació del poder que primaven aleshores.
Les poques referències al naixement del Messies dels evangelis de Lluc i Mateu del segle II en dir que, en parir Maria, van haver de acotxar el nadó en un estable per no tenir lloc a la posada, i que uns pastors -no uns nobles- van anar-hi de seguida, van donar peu a una apologia de la humilitat i la pobresa, que va acabar reeixint.
Els franciscans, què, en tan que cristians romans -a diferència dels bizantins- no tenien problema en representar a Deu en figures de volum, van promoure l’aviat el popular “pessebre” on les figures del Deu infant, junt a les dels seus pares eren “figurativament” escalfades per animals de quadra, en un entorn natural ara “figurat” amb suro i molsa.
L’abundància de teatre, novel·la i poesia que aquests valors van generar als romàntics segles XIX i XX -contes de Nadal, Els Pastorets, Poema de Nadal ..- i que havia calat profundament a casa nostra va arribar a la meva infantesa d’abans del “Cinemascope” i la televisió.
Nadal era per a mi: pessebre, pastorets, poemes i família Tot farcit de humilitat i amor als desvalguts. Penso, però, que això era un sentiment universalment compartit doncs fins i tot les guerres tenien la treva de Nadal.
No tot, però, era tan bonic. A l’excel·lent pel·lícula de l’any 1961” Plàcido” Berlanga ens fa riure amb tots el tòpics del Nadal oficial espanyol dels 50s.
Però a partir dels 60 ens arriba la societat de consum amb l’americanització de les costums i tradicions, i del vell Nadal només en queden algunes coses defensades per nuclis resistents. El “pessebre” n’era una.
Enguany l’Ajuntament de Barcelona ha deixat de fer el tradicional pessebre de la plaça Sant Jaume. Per les polèmiques dels anteriors? Per atreure’s altres confessions no catòliques? Tan se val. Però, en qualsevol cas, jo he tornat com cada any a muntar el meu petit pessebre a les vidrieres de la façana de casa, amb les figuretes del nen Jesús i els seus pares, escalfats pel bou i la mula.
Miquel Fané, Nadal 2024